En Xavi Martínez és músic i
musicoterapeuta. Porta el taller de musicoteràpia, a Heura, des de fa tres anys. Les
sessions són el dimecres, però els participants poden anar a la sala de música,
qualsevol tarda, a practicar.
El dia que pugem a les golfes de la
torre a fer-los l’entrevista trobem el Xavi,
l’Ignasi i l’Isidre, encara amb
la guitarra a les mans, com si formés part d’ells. Quan parlen de música, se’ls
il·luminen els ulls, es nota que alguna cosa els vibra per dins; tenen una
complicitat que els permet entendre’s en un llenguatge que va més enllà de les
paraules, fet de notes i silencis musicals.
—Xavi,
què és la musicoteràpia?
—Xavi:
Normalment la musicoteràpia és un espai terapèutic, tancat, on les persones que
hi van tenen una continuïtat, però a Heura és diferent: és un taller de música
en un espai obert, un lloc de trobada on ve qui vol. Cada sessió és diferent
perquè les persones que hi participen són diferents. No és un procés tancat,
sinó obert, i en funció de les persones que van participant, fem unes coses o
unes altres: hem fet percussió, hem cantat cançons, hem fet relaxació, també un
vídeo-clip... I ara portem una bona temporada que toquem la guitarra perquè era
el que volien fer: aprenem a tocar-la, aprenem cançons, a tocar en grup, i fem
tot allò que surti de compartir la música.
—I com que és un espai obert de vegades
baixeu a compartir-lo a l’espai de relació
—Sí, en comptes d’estar-nos aquí dalt
aïllats de la resta d’activitats del Centre, algun dia baixem i intentem que la
gent hi participi, i com que el llenguatge de la música és universal, encara
que ens trobem amb gent de moltes nacionalitats, doncs ens podem comunicar,
cantem junts, i fem una mica d’ambient perquè, quan et poses a cantar, la gent
s’ajunta i s’anima. Fem de la música una eina social.
—Abans estàveu a l’espai de relació de les
dutxes i ara us heu traslladat a les golfes de la torre, esteu millor?
—Aquí
estem molt bé perquè estem fora de la contaminació acústica que es produïa en
un lloc on entrava i sortia gent contínuament. Aquí podem treballar molt bé
perquè tenim un espai per a nosaltres; alguna vegada també hem anat al jardí.
—I els participants del taller, què tal?
Tu, Ignasi, ja fa temps que vens
—Ignasi:
Sí, fa dos anys. Jo era autodidacte i arriba un moment que estàs encallat i en
canvi aquí, com que el Xavi sap música, tens un estímul, una motivació per
aprendre, perquè un sol és molt difícil, i encara que vingui gent que no en
sap, sempre aprenem alguna cosa.
—Xavi:
El ritme depèn molt de qui ve. Si som nosaltres tres agafem una línia de
treball i quan ve una persona nova canvia, però ens adaptem perquè tothom hi
pugui participar.
—Ignasi, tu estàs en el Taller Obert que ha
creat el Taller de Músics, què tal l’experiència?
—Ignasi:
Vaig començar a l’octubre i m’agrada molt. Hi vaig cada dissabte tres hores i
toco amb un grup. Jo no havia tocat mai amb altres instruments, i molt bé,
perquè, per mi, la música és un llenguatge que es parla amb altres músics. Tu
comences una frase i un altre músic l’acaba...
—I tu, Isidre?
—Isidre:
Vinc al taller des de fa uns quatre mesos i també sóc autodidacte. Em vaig
dedicar a la música ja fa molts anys, i encara que el Xavi —perquè és
percussionista— diu que de guitarra jo en sé més que ell, jo d’ell n’aprenc
molt: aprenc la visió musical que té, com fa percussions, com treu sons de la
guitarra; em fan veure que així és com
ha de sonar, i això és el que aprenc jo, perquè no és el mateix fer-ho d’oïda
que sentir algú que sap el que està fent.
—I puges cada tarda a practicar?
—Isidre:
Sí, és el meu raconet. Tinc la guitarra i em passo l’estona escoltant-me a mi
mateix, què diuen els meus dits de mi, perquè aquest moment que estic vivint
ara no és fàcil i d’alguna manera, amb la música, les idees es van posant al
seu lloc. I si puja gent, en gaudeixo perquè compartim les ganes de fer música.
—De què us serveix la música?
—Ignasi:
Amb la música no t’avorreixes mai i exercites la memòria i... l’ànima.
—Isidre:
La música és el que ens fa humans.
—Ignasi:
I mentre fas música no fas altres coses que poden ser pitjors.
En
acabar l’entrevista, ens regalen amb una cançó que estan assajant: “Gitanitos y
morenos” de Gato Pérez. La música que surt de les veus i les guitarres ens
acaba d’explicar tot allò que ha quedat sense dir. Cliqueu aquí per sentir-la.
