dimecres, 28 de novembre de 2018

AVUI PARLEM AMB…

JOAN PONTES

Potser per alguns és una persona poc coneguda però la veritat és que per altres en Joan té el seu espai dins del Centre.
Pintor autodidacta, el podem trobar els dimarts a la sala d’estar de “la torre”. Sobre la taula, la seva carpeta de dibuixos, una làmina en curs. el seu llapis i la voluntat per anar incrementant la seva col·lecció de treballs. Hem seguit la seva constant evolució i comprovat, progressivament, com millorava la qualitat dels dibuixos.
Recentment, durant el mes de novembre, ha fet una exposició al Centre Cívic del Carmel i allà ens hem adreçat per captar amb imatges l’obra exposada. Trenta quadres defineixen el seu estil propi i les seves preferències.
Però, tant com els seus treballs, ens interessa saber de la seva persona.
En Joan té 70 anys i viu en el mateix barri del Carmel de Barcelona. Va saber del Centre Heura per mitjà d’una voluntària i el va moure a venir l’interès per la situació de les persones sense llar. Manifesta que ha fet diferents cursos de dibuix i que el llapis i el pastel són per ara els seus mitjans d’expressió preferits.
-       Joan, a més a més del dibuix, tens interès per conèixer altres tècniques artístiques?
-       Sí, actualment estic interessat en fer un curs relacionat amb els “tapissos”.
Dins de la seva actual obra, constatem, i és ben evident, que la seva temàtica preferida és el retrat.
-       Per què?
-       M’agrada dibuixar a la gent i analitzar la composició del seu rostre. Reflexa la seva personalitat
-       I per què rostres coneguts?
-       Són rostres de polítics passats i presents, artistes, personatges famosos, gent coneguda mundialment. Comuniquen els seus sentiments i expressions.
La pintura sembla que és el gran objectiu diari d’en Joan
-       Què significa per a tu? – li preguntem
-       Més que la pintura, és el dibuix el que em manté actiu durant molt de temps. Omple les meves hores.
-       Com reacciones davant d’una crítica als teus dibuixos?
-     Jo les accepto, m’ho prenc com un consell ben intencionat que em pot ajudar a millorar. Mai me les prenc com un atac personal.
-       Creus que pots millorar?
-       I tant!!! I aspiro a fer-ho. Creure el contrari no és el meu pensament
-       Vas a veure exposicions d’altres pintors?
-       Sí, i molt sovint. Cada vegada més i m’agrada fer-ho. Sempre se’n aprèn.
-       Hi ha algun pintor que t’agradi molt?
-       Sí, en Casas
Tot pintor intenta fer arribar al públic en general un missatge personal, un comunicar-se -en aquest cas per mitjà de la imatge-, un manifestar els seus sentiments…
-       M’agrada veure joia, sorpresa, en els rostres de la gent que mira els meus quadres.
-       Es pensat en ensenyar a altres que comencen?
-       De moment no, potser més endavant.
-     Quins projectes nous tens en ment?
-     Ara vull treballar el tema dels tapissos artístics. Potser d’aquí a dos anys faci una exposició amb ells

Deixem en Joan engrescat amb el llapis perfilant un nou rostre que afegirà a la seva col·lecció.
Nosaltres li donem les gràcies per les opinions que ens ha manifestat i pel temps dedicat. Ara sabem una mica més d’ell. 
Que segueixis endavant per aquest camí d’art, Joan.










dilluns, 19 de novembre de 2018

UNA VISITA GUIADA AL MUSEO MARÍTIMO

En una mañana lluviosa y desapacible, el grupo de Cultura del Centre Heura llevó a cabo una visita guiada al MUSEU MARÍTIM DE BARCELONA. Las inclemencias del tiempo no coartaron el empeño del grupo que acudió a la cita.
Reunidos en el Centro tomamos un café y nos desplazamos en metro hasta el Museo. Fuimos atendidos espléndidamente por una guía en prácticas, Elen, a la que, por la experiencia vivida con su interrelación con el grupo, le auguramos un favorable porvenir. 
El Museo Marítimo está documentado desde el año 1243 aunque no se abrió al público hasta 1936 y fue mejorado en 1941. En el 2009 fue renovado y sufre una constante ampliación.
Con los comentarios de Elen recorrimos sus diferentes espacios, -algunos de ellos ilustrados con magníficos videos-, y con dioramas y expositores sobre los diferentes oficios relacionados con la construcción de los barcos (carpinteros, calafatereros, constructores de velamen, etc.). 
En otro vídeo pudimos visionar el progresivo desarrollo de les “Drassanes” de Barcelona, las modificaciones que tuvieron que llevar a cabo a causa de la acción agresiva del mar de la que estaba muy cerca, así como de la transformación parcial que tuvo como fortaleza con el fin de prevenir los ataques por mar de otros ejércitos o piratas. También la construcción de naves de mayor tamaño y altura, motivó el que se edificaran nuevas naves con más amplitud. El exterior del Museo conserva aún parte de la muralla de la Barcelona del 1700. Más adelante les Drassanes se abandonaron ya que la construcción naval en España se trasladó a Cartagena.
Como parte del recorrido llegamos hasta la impresionante reproducción a tamaño real de la galera que participó en la batalla de Lepanto. Elen nos ofreció una amplia explicación relacionada con las condiciones de vida de los componentes de la tripulación, -miserables y antihigiénicas- y que no permitían que, encadenados, los remeros se movieran nunca, --ni de día ni de noche-, del puesto que tenían asignado. Con estas condiciones antihumanas su vida tenía una duración media de dos años. Como eran “prisioneros condenados a galeras” su vida no tenía ningún valor.
Detenidamente fuimos visitando los restantes espacios, admirando las ilustraciones, reproducciones y paneles explicativos. Desde un punto elevado contemplamos la cubierta de la galera, los bancos destinados a los remeros, los destinados a la nobleza, las bodegas y la considerable diferencia de condiciones de vida entre unos y otros.
Según cuentan, era tan potente la mala olor que desprendían las galeras a causa de las condiciones higiénicas de sus tripulantes que, mucho antes de llegar a un puerto, ya se sabía que una galera se aproximaba.
Antes de finalizar la visita, Elen nos acercó hasta un pequeño espacio. En los últimos años y a raíz de las mejoras que el Museo lleva a cabo, salieron a la luz unos restos necrológicos romanos. Estos fueron catalogados y retirados por el Museo Arqueológico de Barcelona. Se supone que al igual que lo sucedido en este reducido espacio, habrá otros similares en el subsuelo del Museo.
Alrededor de las 12:15h. dábamos por finalizada la visita no sin antes haber llenado nuestra cámara fotográfica de buenas imágenes y de agradecer a nuestra guía la atención que tuvo para con nuestro grupo que abandonó el Museo satisfecho de la visita realizada. 

Participaron de la actividad: Juan Manuel, Antoni, Joan P, Eva, Mouchine, Adil, Karima i Joan.

 


divendres, 9 de novembre de 2018

LES BONES PERSONES TRENQUEN BARRERES

I ens referim al Juanjo. Ha passat per un període delicat de salut. Ha estat operat i li han implantat 3 bypass. El seu cor, de tant estimar, ha passat per un període d’esgotament. La ciència l’ha recuperat i avui en dia en Juanjo ens rep en període de rehabilitació. 
Encara que el veieu amb cara seriosa, està bé, tranquil, content i esperant que la recuperació física que està fent el torni a posar “en marxa”. La veritat és que el volem tornar a veure ben aviat i compartir amb ell les bones estones. 
Tant en l’estada a l’Hospital de Sant Pau, que l’ha atès estupendament, com en el Centre d’Estada de l’Aliança, ha rebut les visites de molts amics i amigues que demostren que en Juanjo és una persona estimada per tothom. 

Aviat el veurem ben rejovenit entre nosaltres 💛

Petons, Juanjo

dilluns, 15 d’octubre de 2018

EL FÚTBOL SALA COM A EINA D’INSERCIÓ SOCIAL

No tan sols les activitats culturals, socials, artístiques, o musicals ajuden a una persona a sentir-se visible, reconeguda per la societat. També l’esport en forma part d’aquest grup d’activitats de “recuperació de la persona”.
Des de fa uns quants anys, el FUTBOL – SALA, forma part dels Tallers del Centre Heura i molts han sigut i són els usuaris que cada any, participen dels diferents equips que ens han representat en unes lligues que, en el fons, i a més a més de l’esport, pretenen i busquen dignificar la persona. Com podeu suposar això no funciona si al darrere no hi ha persones voluntàries que cuiden de fer realitat aquest objectiu. 
En el Centre Heura el voluntari Fernando Celigueta encapçala aquest projecte.
Quants anys fa que dediques el teu Voluntariat al Futbol Sala del Centre Heura?
-       Fa molts anys que soc voluntari del Centre però són 9 els que porto dedicats al futbol – sala.
Aquesta lliga es porta a terme amb uns objectius. Com es gestionen i quins són aquests?
-       Es gestiona juntament amb l’equip d’educadors de les diferents associacions que participen a la lliga. Ens reunim un cop al mes i sempre tenim present que l’objectiu és que els usuaris facin esport i al mateix temps aprenguin a conviure i relacionar-se entre ells.
Formar i mantenir un grup estable al llarg de l’any entenem que pot ser una dificultat. Com ho resols?
-       El grup el conformen habitualment entre 6 i 8 jugadors. Ens entrenem els dimecres i cal dir que s’ho prenen seriosament. Ens reunim al Centre, esmorzen, agafant l’equip i ens desplacem fins a la pista d’esport. Cal ressaltar que per ells és important la motivació i especialment quan perden. Un d’ells em va dir que “ya pierden mucho en su vida cotidiana como para volver a perder en un partido”.
En alguns partits hi ha tensió per la transcendència del resultat cara a la classificació i es creen moments tensos que algunes vegades han siguts problemàtics, però la veritat és que quan acaba el partit hi ha “buen rollo”.
En el Centre Heura són ben visibles un bon rengle de copes, guardons i trufegis guanyats al llar dels anys de competició. 
Fernando: què representa això pel grup?
-      Molt, si be els primers premis van ser molt emotius ja que vàrem anar a jugar amb unes perspectives molt baixes i les victòries van ser una alegria.
La difusió d’aquesta activitat adreçada a persones sense llar és poca. Es fa difusió suficient d’aquesta tasca esportiva?
-       Sí, encara que mai es poc. Vàrem ser protagonistes d’un programa de TV3 (“Entre línies”) i fa uns anys vàrem ser protagonistes d’un reportatge que va fer el diari “el Periódico”, si be sempre és poc el coneixement públic d’aquesta activitat.

Tota aquesta tasca té un objectiu primordial. Els protagonistes reals són els usuaris que hi participen i l’esport – en aquest cas el futbol-sala- el mitjà que vehicula el que la “persona” sigui visible, que existeix, que no és una persona desconeguda. 
Creus que l’esport els ajuda i principalment, en què?
-       En primer lloc els ajuda a tenir responsabilitat i un objectiu. Pensa que durant molts dies no saben ni tenen “res a fer”. D’aquesta manera, al menys els dimecres, tenen quelcom programat.

Parlant amb en Fernando un palpa que la feina que el Centre Heura fa és positiva, que els objectius es van assolint, que els jugadors es veuen satisfets (sobretot si guanyen) i que la relació amb els altres Centres que participen a la lliga es referma. Això és positiu.
La feina que porta a terme en Fernando requereix d’ànim i constància. 
Tens l’ajuda d’algun altre col·laborador/a?
-    Voldria tenir-la. Quan estava la Natàlia alguns dies en els que jo per circumstàncies personals no podia venir, ella em suplia. Ara que no hi és, estic sol. Aprofito per demanar al voluntariat del Centre, que s’incorpori a aquesta activitat. Jo em trobo moltes vegades sol i necessito ajuda en molts sentits.

Acomiadem en Fernando, amb una idea més clara de la feina positiva que l’esport aporta a les persones que per desgracia no tenen objectius clars a assolir. Li agraïm les paraules que ens ha adreçat i que permeten que les persones vinculades en una o altre forma al Centre, sàpiguen que hi ha espais i persones que en el pur anonimat treballen per les persones sense llar.
Gràcies Fernando.

Octubre 2018


AVUI PARLEM AMB…

JOAN PONTES Potser per alguns és una persona poc coneguda però la veritat és que per altres en Joan té el seu espai dins del Centre. ...