dilluns, 18 d’abril de 2016

“A Heura em sento com si fos a casa meva”. ENTREVISTA A DUES ESTUDIANTS EN PRÀCTIQUES



L’Àlexandra i la l’Aynabel són dues estudiants d’Educació Social de la UB que aquest curs han fet les pràctiques a Heura. L’Àlex és estudiant de quart i  ja ha acabat les pràctiques, però s’ha quedat com a voluntària fins que no acabi la carrera i trobi feina. L’Ayna és de tercer i li queda tot el mes d’abril encara per acabar-les, però ja té decidit que seguirà com a voluntària. A més d’estar a l’espai de relació, també han anat a explicar el que fem a Heura als nens  de la catequesi de la parròquia dels Josepets, i als alumnes de l’escola Sadako.

Per què trieu el Centre Obert Heura com a lloc de pràctiques?
—Àlex: Durant la carrera, a l’hora de fer treballs, sempre m’havia interessat molt el col·lectiu de les persones sense llar, però no sabia si estava preparada per a treballar-hi, em feia por, i ho anava endarrerint, fins que a l’hora de triar les pràctiques de quart vaig dir: o és ja, o no ho faré mai. Ho vaig posar de primera opció i em va tocar Heura. No el coneixia.

I com va ser el primer contacte?
—Àlex: Els primers dies estava a l’espai de relació: hi havia pocs voluntaris,  i em sentia molt observada; no sabia massa què fer. Sort del Rafa que em va començar a explicar els seus quadres! Quan hi estava parlant, ara passava un, ara passava un altre, i eren ells que venien a parlar amb mi, i ja vaig començar a formar part d’Heura. Després em vaig asseure al costat dels qui jugaven al dominó i només observant-los ja em feien participar, i em volien ensenyar a jugar. Després va arribar l’Aynabel i un dia vam treure un puzzle i vam començar a fer-lo, i així mica en mica. Ja no em miraven d’aquella manera, ja passava desapercebuda. Vaig començar a fer-me amb tots, a tenir confiança. El fet de passar llista també m’ajudava per a fer el vincle.

En perdre la por, què descobreixes?
—Àlex:  Que no era com m’imaginava! Jo pensava que em trobaria persones molt tancades que no voldrien parlar amb mi, i res d’això. I descobreixes que no has de fer gran cosa: escoltar, només escoltar,  no cal que parlis; encara que no sigui res, ja ho és tot.
L'Àlex y l'Ayna a l'escola Sadako
 I has acabat les pràctiques i segueixes com a voluntària?
—Àlex:  És que m’agrada molt! Jo vull treballar amb persones sense llar, i ara ja estic buscant feina amb aquest col·lectiu. Per això m’he quedat com a voluntària, perquè a Heura em sento com si fos a casa meva i els trobava a faltar. Amb poc temps, a l’espai de relació fas molt vincle. Són ja com de  la meva família.

Y tu, Ayna, per què vas triar Heura?
—Ayna:  Jo vaig triar el col·lectiu de persones sense llar perquè el volia conèixer. No havia fet cap treball de recerca, com l’Àlex, i per mi era un desconeixement total. El primer dia també em vaig sentir molt acollida pel Rafa, i la resta em miraven amb cara de: qui és aquesta? i es mantenien poc afables, distants.

Així et va costar adaptar-te?
—Ayna:  Al principi vaig tenir una mica de lluita personal perquè veia que venia al Centre i em passava tres hores amb ells, però després me n’anava a casa meva i tenia el meu llit, el meu sopar calent, la meva dutxa... i ells no, i l’endemà, altre cop igual.

—Aquesta és una lluita interior que mantenim sovint...
—Ayna:  Però després vaig descobrir que aquí se’ls donava una cosa que al principi jo no considerava important, però que per a ells és importantíssima:  l’escolta i  l’atenció emocional. I després ja vaig veure fins on podia arribar jo com a professional, i els recursos que té Heura i fins on pot arribar.
Al principi vaig pensar de deixar les pràctiques, perquè a nivell emocional era una lluita personal, però ara estic molt bé, perquè he ampliat la mirada.

Tu també et vols quedar com a voluntària, per què?
—Ayna: Heura, mica en mica, et va transmetent. Persones ateses m’han dit que potser Heura no fa grans activitats, però sí que fa tot el possible per estar al costat de les persones i solucionar-los  els petits problemes que per ells són importants. Cuida el tracte amb les persones.  

—Àlex: Què els falta? Una llar? Doncs Heura és el que s’assembla més a una llar. Jo en el meu dia a dia, hi ha moments que no tinc ganes de fer res, sinó que m’estic al sofà; i aquí passa igual, ells vénen, s’asseuen, es miren una revista, parlen amb algú, juguen... però se senten acompanyats i no es veuen obligats a fer res que no els vingui de gust.  

—Ayna: I és que tothom pot anar a parar al carrer. És per múltiples factors, ja siguin familiars, personals, econòmics, laborals. I en canvi es creu que arribar a aquesta situació és culpa de la persona, i no és veritat, és culpa de com està muntada la societat, i mica en mica hem d’anar canviant aquesta visió.

(Comunicació. Centre Obert Heura, abril 2016)


HEMOS GANADO LA LIGA

Ojo, no nos referimos al Barça sino a CF. HEURA . Si, hemos ganado la Liga de las Tres Chimeneas (Paralelo) que se celebra desde ...