En Joan és
un dels voluntaris antics d’Heura. Va començar quan el Centre portava un any en
marxa. Des d’aleshores ha fet i fa de tot: voluntari de presó, tresorer de
l’associació, voluntari del divendres —i dels dies que se li ha demanat—, membre
de l’equip directiu, bugader. Ha passat
hores a la presó, però també a l’hospital, i en reunions vàries; ha fet de xofer
quan calia anar a buscar algú o alguna cosa, ha carregat palets del banc
d’aliments, participat en fires, organitzat i servit un munt de dinars, sopars
i berenars de l’espai de relació. Ell diu que li van les aventures, els reptes,
que les situacions complicades no l’espanten, que és bel·ligerant i amb un
esperit molt crític. I jo afegiria que és entranyable, que es fa estimar i
sobretot que és una persona amb qui sempre hi pots comptar. Aquest mes de gener
de 2016, després de quinze anys, ha deixat el voluntariat de presons. Una
setmana després de la seva primera falta a la cita setmanal de Brians1,
l’entrevistem perquè ens expliqui.
—Entres com a voluntari a Heura l’any 2000
—Sí. Em
vaig prejubilar amb 52 anys, era jove i tenia
ganes de treballar i sentir-me útil i com que havia fet un curset sobre el
quart món, em vaig plantejar d’anar a fer
un voluntariat a Arrels o a Heura, i vaig venir primer aquí i m’hi vaig quedar.
A la setmana següent ja anava a la presó, a Brians1, a veure un intern a qui
vaig acompanyar fins que va morir. En aquell moment ja hi havia un grup que
anava a la presó: la Núria
i la Concepció. I
jo m’hi vaig sumar.
—El món de la presó ja no t’era desconegut
—Jo tenia
un oncle avi que era funcionari de presons. I a Múrcia, a Totana, que és el
poble de la meva família, hi havia una presó que se’n deia de “partido”, una
presó petita, i la meva família vivia enfront,
a 500 ms. Alguna vegada havia acompanyat a l’oncle i estava familiaritzat, no
m’era estranya. I, fixa’t, jo vaig néixer a Barcelona, al carrer Rosselló, al costat de la Model.
—I un cop arribes a Brians, què fas?
—Un cop a
dins, vaig començar a visitar també a d’altres interns, al principi només
homes, fins que un em va demanar si li podia portar un paquet de tabac a una
dona que estava a la infermeria de dones, i hi vaig anar. Allà, una funcionària
em va preguntar quina tipologia d’associació érem i em va presentar la Josefina que era una dona
que, en llibertat, dormia al carrer, i així vaig començar a visitar, dins de la
infermeria de la presó, persones d’aquesta tipologia.
—Sempre has anat a la infermeria?
—Sí, sempre
he anat a infermeria i a psiquiatria que, dintre de la presó, és l’estrat més
baix perquè un malalt mental no disposa ni de la seva voluntat, i sovint seran persones dependents,
d’una institució o de qui sigui.
Cada
setmana, abans d’anar a la presó faig uns informes, em miro a qui haig de
visitar, les gestions que haig de fer fora de la presó. Faig acompanyament
d’unes deu persones.
—A més de les visites, fas tràmits i orientació
jurídica, com comences?
—Vaig estar
cinc anys que anava a fer aquestes visites i paral·lelament feia un voluntariat
amb una advocada que feia el que se’n deia: “l’oficina de l’intern”, perquè en
aquella època el Col·legi d’Advocats no tenia l’oficina d’orientació jurídica i
d’aquesta manera suplíem aquest recurs, Fèiem alguna instància i tràmits de
tipus familiar, se’ls orientava. A mi m’han encarregat de tot: des de que els treies diners de la Caixa a partides de
naixement i paquets de tabac….
—Als voluntaris, com us veuen els interns?
—Com algú
que no és del sistema, la qual cosa et dona un plus de cara a guanyar la seva
confiança. Has de pensar que a la presó no veus res, però és de vidre. No passa
res que tothom no s’assabenti.
—I a més del suport jurídic ets col·laborador del projecte de la casa d’acollida de
Martorell
—Sí, perquè
Mn. Fabró i un grup de voluntaris ens
plantegem que cal acollir la gent quan surt de la presó, perquè des de que surt
fins que cobra la paga d’excarceració passen dos mesos que no tenen res. Els
qui tenen família, hi van, però els que són grans, entre cinquanta i setanta
anys, molts ja no tenen família, o tenen ordres d’allunyament. Davant d’això
ens plantegem d’agafar una casa on hi puguin anar. Estem tres anys treballant
en el projecte i, paral·lelament, les filles de la Caritat i Càritas —entre d’altres— s’organitzen per obrir uns pisos d’acollida,
que finalment estaran ubicats a Badalona, sota el paraigua de la Fundació
Mambré; però mentre no es fa, nosaltres lloguem
una casa a Martorell, amb entrada directe del carrer, amb un pati i quatre
habitacions. Obrim l’abril de 2009. Jo
formo part de la Junta,
i ajudo a buscar subvencions. Té sis places i una de les sis està dedicada a persones
que tenen permisos, perquè per accedir al tercer grau han de fer una sèrie de
permisos i aquí poden venir-hi. La casa no està tutelada, però hi ha un mínim
d’organització. Tenim una subvenció de l’ajuntament de Martorell, de Justícia, i
també ens ajuden les Benedictines del carrer Anglí i
altres persones.
Això
ho seguiré fent, no ho deixaré. A més, Heura segueix fent de suport, i quan té
excedents d’alguna cosa, sigui aliments o roba, les porto a Martorell. També
quan algú fa el salt de Martorell als pisos de Badalona, Heura queda com a
referent i les educadores fan el seguiment social. Jo estic a la presó per
Heura, per ajudar a la gent sense sostre. Molta gent quan surt de la presó es
converteix en un sense sostre perquè no té on anar.
—I ara deixes el voluntariat de presons, per
què?
—Mira, fa
mig any que vaig anar deixant casos, i vaig deixar l’últim cas el 16 de gener: era
una dona que sortia de la presó i la vaig portar fins al pis. Actualment hi
ha un bon equip de voluntaris. Són
quatre: la Marta,
l’Emili, el Fernando i la Montserrat. Són
gent molt vàlida, un equip molt bo i alguns estan fent el que jo feia. Penso
que és millor deixar les coses en el moment que encara ets eficient, que no pas
que arribi un moment que ja no facis bé les coses i et converteixis en l’avi
simpàtic.
Ja
portava quinze anys. Gairebé com si hagués complert una condemna! Em sembla que
ja està bé i no vull dir: aquest lloc és meu, i d’aquí no em moc. També ho deixo perquè
ara m’afecten coses que abans no m’afectaven. He tractat persones que després
s’han suïcidat, i això és dur. Són persones molt properes, no només coneguts, i
com que he fet gestions que per ells eren importants, doncs es creava una
relació especial i estaven molt agraïts i ho manifestaven. Per mi ha sigut una
experiència privilegiada.
—Què has après de la presó durant aquest
temps?
—He aprés a
escoltar molt i a fer de suport d’aquella decisió que ells ja han pres, perquè
tu no pots ser qui doni les idees, te les diuen quan ja les han pres i busquen una
ratificació o un altre punt de vista. A mi m’ha anat be acostar-me a la persona
sense prejudicis, per això no he volgut mai llegir la sentència abans de conèixer-la.
No vull veure’ls com un bitxo raro. Jo sempre els veig coses bones, com fas amb
els fills que tot ho trobes bé, i penso que això ho perceben. També has de saber mantenir una certa
distancia.
He
conegut molta gent i a les seves famílies. Hem creat vincles, per exemple quan
una persona surt de la presó, és molt important que hi hagi algú que l’esperi a
fora perquè no es trenqui el fil, que el porti en cotxe fins al lloc per suavitzar la situació de la sortida. I he
tingut casos d’aquells que han valgut la pena: gent que ha passat per Martorell
i que al cap dels anys no ha tornat a delinquir. Alguns casos que, en
col·laboració amb la presó, s’ha aconseguit de forma ràpida un tercer grau, una
residencia… Jo conservo força relació amb persones que han sortit de la presó.
I t’asseguro que tenen històries de les que es podria escriure un llibre.
—T’ha faltat alguna cosa?
—Sí. M’ha
faltat la denuncia, que no l’he fet per poder seguir veient la gent que hi
havia dintre, perquè allà hi ha injustícies, però si les denuncies, intueixes
que se t’acaben els passis. Això no ho he fet i em dol.
—No t’enyores, Joan?
—Només fa
una setmana! Encara no he tingut temps. Ho trobaré a faltar, però seguiré fent
altres coses.
—Què li diries a algú que vol ser voluntari de
presons
—Que tracti
les persones amb respecte, que no costa gens. Que no els doni falses expectatives.
I sobretot que sigui constant, que no falli cap setmana. A la presó és
important la constància, que el que et busca
et pugui trobar. I, sobretot, que descobreixi que un cop travesses la cortina
dels prejudicis al darrera hi ha una gent que pateix, que té sentiments, que té
una problemàtica determinada.
