dijous, 25 de febrer de 2016

"A la presó no es veu res, però és de vidre..." ENTREVISTA A EN JOAN



En Joan és un dels voluntaris antics d’Heura. Va començar quan el Centre portava un any en marxa. Des d’aleshores ha fet i fa de tot: voluntari de presó, tresorer de l’associació, voluntari del divendres —i dels dies que se li ha demanat—, membre de l’equip directiu, bugader.  Ha passat hores a la presó, però també a l’hospital, i en reunions vàries; ha fet de xofer quan calia anar a buscar algú o alguna cosa, ha carregat palets del banc d’aliments, participat en fires, organitzat i servit un munt de dinars, sopars i berenars de l’espai de relació. Ell diu que li van les aventures, els reptes, que les situacions complicades no l’espanten, que és bel·ligerant i amb un esperit molt crític. I jo afegiria que és entranyable, que es fa estimar i sobretot que és una persona amb qui sempre hi pots comptar. Aquest mes de gener de 2016, després de quinze anys, ha deixat el voluntariat de presons. Una setmana després de la seva primera falta a la cita setmanal de Brians1, l’entrevistem perquè ens expliqui.

Entres com a voluntari a Heura l’any 2000
—Sí. Em vaig prejubilar amb 52 anys, era jove i tenia ganes de treballar i sentir-me útil i com que havia fet un curset sobre el quart món, em vaig plantejar d’anar  a fer un voluntariat a Arrels o a Heura, i vaig venir primer aquí i m’hi vaig quedar. A la setmana següent ja anava a la presó, a Brians1, a veure un intern a qui vaig acompanyar fins que va morir. En aquell moment ja hi havia un grup que anava a la presó: la Núria i la Concepció. I jo m’hi vaig sumar.
El món de la presó ja no t’era desconegut
—Jo tenia un oncle avi que era funcionari de presons. I a Múrcia, a Totana, que és el poble de la meva família, hi havia una presó que se’n deia de “partido”, una presó petita, i la meva família vivia enfront, a 500 ms. Alguna vegada havia acompanyat a l’oncle i estava familiaritzat, no m’era estranya. I, fixa’t, jo vaig néixer a Barcelona, al carrer Rosselló, al costat de la Model.
I un cop arribes a Brians, què fas?
—Un cop a dins, vaig començar a visitar també a d’altres interns, al principi només homes, fins que un em va demanar si li podia portar un paquet de tabac a una dona que estava a la infermeria de dones, i hi vaig anar. Allà, una funcionària em va preguntar quina tipologia d’associació érem i em va presentar la Josefina que era una dona que, en llibertat, dormia al carrer, i així vaig començar a visitar, dins de la infermeria de la presó, persones d’aquesta tipologia.
Sempre has anat a la infermeria?
—Sí, sempre he anat a infermeria i a psiquiatria que, dintre de la presó, és l’estrat més baix perquè un malalt mental no disposa ni de la seva voluntat, i sovint seran persones dependents, d’una institució o de qui sigui.
Cada setmana, abans d’anar a la presó faig uns informes, em miro a qui haig de visitar, les gestions que haig de fer fora de la presó. Faig acompanyament d’unes deu persones.
A més de les visites, fas tràmits i orientació jurídica, com comences?
—Vaig estar cinc anys que anava a fer aquestes visites i paral·lelament feia un voluntariat amb una advocada que feia el que se’n deia: “l’oficina de l’intern”, perquè en aquella època el Col·legi d’Advocats no tenia l’oficina d’orientació jurídica i d’aquesta manera suplíem aquest recurs, Fèiem alguna instància i tràmits de tipus familiar, se’ls orientava. A mi m’han encarregat de tot:  des de que els treies diners de la Caixa a partides de naixement i paquets de tabac….
Als voluntaris, com us veuen els interns?
—Com algú que no és del sistema, la qual cosa et dona un plus de cara a guanyar la seva confiança. Has de pensar que a la presó no veus res, però és de vidre. No passa res que tothom no s’assabenti.
—I a més del suport jurídic ets col·laborador del projecte de la casa d’acollida de Martorell
—Sí, perquè Mn. Fabró i un grup de voluntaris ens plantegem que cal acollir la gent quan surt de la presó, perquè des de que surt fins que cobra la paga d’excarceració passen dos mesos que no tenen res. Els qui tenen família, hi van, però els que són grans, entre cinquanta i setanta anys, molts ja no tenen família, o tenen ordres d’allunyament. Davant d’això ens plantegem d’agafar una casa on hi puguin anar. Estem tres anys treballant en el projecte i, paral·lelament, les filles de la Caritat i Càritas —entre d’altres— s’organitzen per obrir uns pisos d’acollida, que finalment estaran ubicats a Badalona, sota el paraigua de la Fundació Mambré;  però mentre no es fa, nosaltres lloguem una casa a Martorell, amb entrada directe del carrer, amb un pati i quatre habitacions. Obrim l’abril de 2009.  Jo formo part de la Junta, i ajudo a buscar subvencions. Té sis places i una de les sis està dedicada a persones que tenen permisos, perquè per accedir al tercer grau han de fer una sèrie de permisos i aquí poden venir-hi. La casa no està tutelada, però hi ha un mínim d’organització. Tenim una subvenció de l’ajuntament de Martorell, de Justícia, i també ens ajuden les Benedictines del carrer Anglí i altres persones.
Això ho seguiré fent, no ho deixaré. A més, Heura segueix fent de suport, i quan té excedents d’alguna cosa, sigui aliments o roba, les porto a Martorell. També quan algú fa el salt de Martorell als pisos de Badalona, Heura queda com a referent i les educadores fan el seguiment social. Jo estic a la presó per Heura, per ajudar a la gent sense sostre. Molta gent quan surt de la presó es converteix en un sense sostre perquè no té on anar.
I ara deixes el voluntariat de presons, per què?
—Mira, fa mig any que vaig anar deixant casos, i vaig deixar l’últim cas el 16 de gener: era una dona que sortia de la presó i la vaig portar fins al pis. Actualment hi ha  un bon equip de voluntaris. Són quatre: la Marta, l’Emili, el Fernando i la Montserrat. Són gent molt vàlida, un equip molt bo i alguns estan fent el que jo feia. Penso que és millor deixar les coses en el moment que encara ets eficient, que no pas que arribi un moment que ja no facis bé les coses i et converteixis en l’avi simpàtic.
Ja portava quinze anys. Gairebé com si hagués complert una condemna! Em sembla que ja està bé i no vull dir: aquest lloc és meu, i d’aquí no em moc. També ho deixo perquè ara m’afecten coses que abans no m’afectaven. He tractat persones que després s’han suïcidat, i això és dur. Són persones molt properes, no només coneguts, i com que he fet gestions que per ells eren importants, doncs es creava una relació especial i estaven molt agraïts i ho manifestaven. Per mi ha sigut una experiència privilegiada.
Què has après de la presó durant aquest temps?
—He aprés a escoltar molt i a fer de suport d’aquella decisió que ells ja han pres, perquè tu no pots ser qui doni les idees, te les diuen quan ja les han pres i busquen una ratificació o un altre punt de vista. A mi m’ha anat be acostar-me a la persona sense prejudicis, per això no he volgut mai llegir la sentència abans de conèixer-la. No vull veure’ls com un bitxo raro. Jo sempre els veig coses bones, com fas amb els fills que tot ho trobes bé, i penso que això ho perceben.  També has de saber mantenir una certa distancia.
He conegut molta gent i a les seves famílies. Hem creat vincles, per exemple quan una persona surt de la presó, és molt important que hi hagi algú que l’esperi a fora perquè no es trenqui el fil, que el porti en cotxe fins al lloc per  suavitzar la situació de la sortida. I he tingut casos d’aquells que han valgut la pena: gent que ha passat per Martorell i que al cap dels anys no ha tornat a delinquir. Alguns casos que, en col·laboració amb la presó, s’ha aconseguit de forma ràpida un tercer grau, una residencia… Jo conservo força relació amb persones que han sortit de la presó. I t’asseguro que tenen històries de les que es podria escriure un llibre. 
T’ha faltat alguna cosa?
—Sí. M’ha faltat la denuncia, que no l’he fet per poder seguir veient la gent que hi havia dintre, perquè allà hi ha injustícies, però si les denuncies, intueixes que se t’acaben els passis. Això no ho he fet i em dol.
No t’enyores, Joan?
—Només fa una setmana! Encara no he tingut temps. Ho trobaré a faltar, però seguiré fent altres coses.
Què li diries a algú que vol ser voluntari de presons
—Que tracti les persones amb respecte, que no costa gens. Que no els doni falses expectatives. I sobretot que sigui constant, que no falli cap setmana. A la presó és important la constància, que el que et busca et pugui trobar. I, sobretot, que descobreixi que un cop travesses la cortina dels prejudicis al darrera hi ha una gent que pateix, que té sentiments, que té una problemàtica determinada.


EL FÚTBOL SALA COM A EINA D’INSERCIÓ SOCIAL

No tan sols les activitats culturals, socials, artístiques, o musicals ajuden a una persona a sentir-se visible, reconeguda per la socie...