dimarts, 18 de setembre de 2018

UN MISSATGE QUE VOL FER “TRONTOLLAR LA NOSTRA COMODITAT”

Sí, de veritat: les persones ens acomodem. No volem problemes, ni intranquil·litat, ni preocupacions. És el més natural del món. No estem fets per a viure angoixats per esdeveniments externs que pertorbin el nostre estat anímic ni colpeixin el nostre “estatus”.
Volem viure “tranquils”, sense problemes, “gaudir” d’una vida relaxada, i aliena al món que ens envolta. “Ja tinc jo prou problemes com per preocupar-me dels altres”, - pensem. I en alguns casos serà una realitat. 
Però en altres…
I precisament es aquí, en aquest viure aliè al món que ens envolta, on construïm aquesta barrera que ens separa de la realitat del dia a dia de les persones que ens necessiten. Ens envoltem d’una cuirassa que pretén impedir veure que, al voltant nostre, al voltant de la nostre “fictícia ciutadella de comoditat i indiferència que hem creat”, hi ha un món, uns essers que comparteixes els nostres dies, i als quals els consumeixen, els cremen, unes necessitats que “volem” que no siguin la nostre preocupació ni que puguin alterar el nostre “viure”. Inclòs diria que, quan ens són visibles, desviem la mirada per fer veure que no els vist i, si no els hem vist, és que no hi són, no existeixen i per tant no ens interpel·len.
Heu comprovat personalment alguna vegada el que representa tornar a casa cansats després d’haver dedicat una tarda, unes hores, una part del vostre temps i vida, a algunes persones que l’únic que busquen és intentar viure amb dignitat? Anar vestits dignament? Ser escoltats, trobar acolliment, sinceritat i tranquil·litat amb algú que els atén? Havent deixada neta la roba que ells es posaran demà? Havent fet que practiquin l’esport o gaudeixin dels espais culturals de la ciutat? Visitant-los a la presó? Havent fet uns entrepans  a fi de que tinguin quelcom d’alimentació que ells no poden conquerir personalment? Parlar, tant sols parlar, amb algú que està preocupat per la seva situació personal? Un somriure, una encaixada de mans, un relacionar-se obertament oferint amistat?
El Centre Heura dóna aquesta oportunitat a tota persona, jove, i/o adulta que se senti qüestionada per aquesta reflexió. Potser necessites un “cop de voluntat”, dir si a allò que fa temps que penses i decidir-te a fer un pas endavant, a ajudar-nos, més ben dit a “ajudar-los”.
Molta és la feina a fer i en diferents àmbits: Voluntariat d’acollida, de rober, de dutxes, de bugaderia, de treball en l’hort, de cultura, d’esport, de comunicació, d’activitats, de relació… Les oportunitats són àmplies. Tu coneixes molt bé les teves aptituds i en què podries ser d’utilitat. Ho saps prou bé.
En el Centre Heura estem treballant des de 1999 en aquest sentit i tota persona de “bona voluntat” hi té cabuda. I si tu no pots, potser algun amic, amiga, familiar o conegut que tu coneixes bé podria sumar-se al nostre col·lectiu de voluntariat. Caldria que l’informessis. Entre tots podem fer molt més del que et penses.
Ens agradaria contar amb tu. Ens pots trobar a les tardes de 17h a 19h. 
T’esperem!

Gràcies :-)
Un que ha fet seu aquest missatge

EL FÚTBOL SALA COM A EINA D’INSERCIÓ SOCIAL

No tan sols les activitats culturals, socials, artístiques, o musicals ajuden a una persona a sentir-se visible, reconeguda per la socie...