Sensellarisme i infrahabitatge. Quin camí cap a
una vida amb dignitat?
A càrrec de Ferran Busquets (Arrels Fundació) i Laia de Ahumada
(Centre Obert Heura).
13 d'abril de 2015
Organitzen
Justícia i Pau i el Centre d'Estudis Cristianisme i Justícia
PODEU VEURE EL VÍDEO DE LES PONÈNCIES CLICANT AQUÍ
Ponència de Laia de Ahumada
Avui més que
parlar-vos de les actuacions concretes que s’estan duent a terme en el tema del
sensellarisme, faré reflexions en veu alta sobre la crisi estructural on estem
immersos i apuntaré el que entenc és necessari fer des de la societat per
sortir-ne: l’empoderament i la participació de les persones.
Estem davant d’una
crisi que no s’acabarà quan s’acabi l’atur, ni quan es generi riquesa, ni quan
arribi tot allò que se’ns promet, sinó que estem davant d’una crisi que exigeix
un canvi de model social que des de les bases socials ja s’està, no només
demanant, sinó gestant i vivint.
Les causes per les
quals una persona es troba en situació de sense llar són múltiples, no n’hi ha
una de sola: atur, trencament familiar, fragilitat personal, manca de xarxa
social de suport, addicció, malaltia... però les causes no són només personals,
sinó també estructurals, d’una societat que no vetlla pel benestar de les
persones, sinó pel guany econòmic i que cada cop llença més persones als marges
de l’exclusió.
I, evidentment és
necessari destinar-hi diners, obrir recursos, exigir a les administracions que
s’impliquin per eradicar la pobresa. I és urgent el tema de l’habitatge.
S’hauria de poder assegurar, d’avui a demà, que tota persona que viu a
Catalunya tingui un habitatge digne.
S’estan fent moltes
actuacions, però no són suficients. Sempre hi ha la sensació que no es dóna a l’abast, que
sempre anem tard, que s’obren recursos i el nombre de persones al carrer es
manté ─i per tant augmenta─, que sempre ens sobrepassa aquesta situació.
I també és cert que al
mateix temps que ens sobrepassa, ens hem acostumat que ens sobrepassi. La figura
de la persona en situació de sense llar, que fa 20 anys, quan jo vaig començar
a interessar-m’hi, la trobàvem de forma esporàdica en els nostres carrers, ara s’hi
ha instal·lat de forma definitiva, forma part del nostre paisatge quotidià; i s’ha acceptat socialment com una evidència
contra la qual poca cosa podem fer.
Com més desigualtat,
menys responsabilitat social hi ha, i per tant més persones entren en la
marginació, sense possibilitat de sortir-ne perquè l’ascensor social està
espatllat.
En l’informe de Joan
Uribe (director de Sant Joan de Déu Serveis Socials), sobre el Housing first, deia que l’economia sí que s’està recuperant
─tal com diuen els polítics─, però que aquesta recuperació, sorprenentment, no
està creant ocupació.
Terrible afirmació
que ens fa adonar que l’ideal que tothom treballi ja no és realitzable, que el
nivell de consum embogit del primer món té els dies comptats, que la
satisfacció laboral també és una quimera, que els recursos de la terra s’està
demostrant que no són infinits, etc.
I és que estem
davant d’una crisi de model.
La gent que viu al
carrer són la punta de l’iceberg d’un model que no és sostenible, ni
econòmicament, ni espiritualment, ni socialment. És una triple crisi, diu
Satish Kumar: de la terra, de l’ànima i de la societat.
Estem en un canvi de
paradigma ─diuen també, alguns filòsofs i pensadors─, i alguns, com en Jordi
Pigem, li donen 15 anys de vida, perquè aquest tren de vida ens porta sense
frens a estavellar-nos contra un mur. I des de les polítiques, no només no
s’accepta aquest fet, sinó que es pretén retornar al paradís perdut on vivíem
abans.
Clar que no arribem a
tapar totes les esquerdes, ni hi arribarem mai, si seguim corrent en aquesta
cursa desenfrenada que expulsa totes aquelles persones que no volen i/o no
poden sumar-s’hi, i que augmenta cada cop més les desigualtats socials.
I d’aquí ens en
sortirem en la mesura que siguem capaços de
canviar el xip del tenir pel del ser, de canviar la mirada.
Cal canviar la mirada
que tenim sobre el món, d’espoli, de poder, de violència. Sobre el tenir i el
consumisme com a déu salvatge i únic, en el que qui no té res no val res, i qui
ho té tot, val més que ningú.
Cal canviar la mirada
sobre nosaltres, saber qui som i quin sentit té la nostra vida i com la vivim,
sobretot allò que ens embruteix, que ens esclavitza, que no ens deixa ser, i
tot allò que ens fa creadors i per tant coresponsables i solidaris.
Cal canviar la mirada
sobre l’altre, creure en les seves possibilitats, en la seva bondat. Cal
reconèixer l’altre, dignificar-lo, estimar-lo. Cal construir un nou model de
societat comunitària, humana, oceànica ─com proposava Gandhi─, on el centre
sigui la persona.
I cal canviar les
relacions, la forma de relacionar-nos.
El nostre estat del
benestar proteccionista ja ha demostrat que no facilita ni la maduresa de les
persones, ni la seva integració.
Moltes de les ajudes converteixen les persones
en usuàries dependents, perquè no es posa per damunt de tot la dignitat de la
persona, ni es treballa prou per la seva autonomia, ni per potenciar les seves
capacitats. Sovint se les considera incapaces, o ja ni es planteja la seva
capacitat, se les tutela i a la vegada se’ls impedeix que esdevinguin protagonistes
de la seva vida. D’aquesta manera, la societat delega la responsabilitat i, no
només no es coresponsabilitza, sinó que culpabilitza aquestes persones de la
seva situació.
Això, per sort, està
canviant mica en mica en la nostra ciutat, amb la reflexió que s’està fent des
de les entitats i l’aplicació de nous models; i també en el nostre país, on s’ha obert una
escletxa de reflexió amb el Pla Nacional de Valors, que apunta al nou model de
societat que volem.
I aquest model, a les
entitats, passa pel reconeixement de la
capacitat d’autonomia de les persones, per l’empoderament a través de la
participació que permet que prenguin part en totes les decisions i accions que
afecten les seves vides i incideixen en els serveis que utilitzen.
Aquesta model de
participació es va presentar a Barcelona en una Jornada, el març passat,
organitzada per Feantsa, Arrels, i la Xapsll on es va parlar de la necessitat
de la participació activa de les persones ateses.
Aquest canvi de mirada
de les entitats, de les persones, és tot un repte, perquè les entitats tendim, sense
voler, a repetir-nos en els mateixos esquemes d’atendre, d’acollir, i aquest
model trenca tots els models i ens aporta un canvi de mirada i de relació.
Amb els anys que
porto codirigint l’entitat, he après i puc parlar de processos personals, de
plans de treball, d’exigències i de límits, de teories que no sempre es
compleixen, i de mil coses més, però ara mateix m’adono que el dia a dia ens
engoleix i ens fa oblidar qui són les persones per a les quals treballem i,
sobretot, qui som nosaltres. Per això és important que ens obliguem a
qüestionar-nos contínuament, a desaprendre i a canviar la mirada, a treure’ns
del damunt els pèls del gat vell que va de tornada de tot, i a recuperar la
certesa que en qualsevol persona sempre hi ha una possibilitat encara que
sembli impossible.
I us poso un exemple
de com a la teoria tot això ho veiem claríssim, però a la pràctica ens costa
tenir-ho en compte, incorpora-ho: avui ens heu convidat a nosaltres dos i us
podem informar de xifres i dades, de manera que sortiu d’aquí amb una sensació d’expertesa
sobre el tema, però ens hem perdut el més important i és saber de primera mà quin
pa s’hi dóna al carrer, i això només ho sap qui ho ha viscut, qui ha estat
capaç de sortir-se’n, o no encara.
Quant més temps passa,
més m’incomoda parlar de les persones que viuen al carrer, perquè què sé jo del
que és dormir al carrer! Si només una nit que vaig dormir a la plaça de sant Jaume en una acampada
contra la guerra d’Iraq, em vaig sentir, tot i la companyia, tan vulnerable!
Què puc saber jo de
la lluita contra l’addicció, de la manca de sentit, de la invisibilitat, de la
grisor, de les mirades de menyspreu, de la solitud total, i de com reaccionaria
si em trobés com elles i ells!
Avui, aquí, a més de
nosaltres, hi hauria d’haver dues persones més que ens expliquessin tot això
que nosaltres no us podem explicar, i aquesta participació és la que s’ha de
fomentar des de les entitats, i des de la societat en general. Perquè els
canvis comencen en aquests detalls insignificants, però reveladors.
De la Jornada de
participació, a mi em va impressionar aquella entitat de Romània que havia
estat creada i era dirigida per persones sense llar. Això és una mostra que
quan una persona és reconeguda és capaç de recuperar capacitats,
d’empoderar-se, de fer servir tot el seu potencial i posar-lo al servei dels
altres.
Em va impactar també
una de les experiències presentades a la jornada, d’una persona que havia estat
en situació de sense llar durant 15 anys, on explicava el que havia suposat per
a ella la participació, que se li reconegués tot allò que podia aportar a les
entitats perquè tal com deia: “Hem passat per una experiència que ens fa
valuosos”.
Canviar la mirada.
Són valuosos, no són deixalles humanes que quan no serveixen, quan el sistema
no les necessita, són llençades a la brossa, d’on no en sortiran mai més,
perquè mai més no trobaran feina en aquest sistema econòmic; perquè aquest
sistema ha decidit que ja no serveixen ni per treballar ni per res.
Aquí està el gran repte. Empoderar-nos i
ajudar que les persones s’empoderin perquè siguin capaces d’agafar les regnes
de la seva vida, d’agafar la paella pel mànec, com em deia l’Àngel, un antic usuari
d’Heura que ara està participant a Arrels.
Capaces de participar
en la pròpia vida, una cosa que moltes persones, diguem-ne “normalitzades”, no
saben ni el que és, encegades per un sistema que no els deixa més marge que el de creure que no
hi ha més possibilitats que les que el sistema els ofereix, que és seguir la
corrua del ramat: no pensar, no qüestionar, i sobretot callar.
La participació
ciutadana s’ha de donar a tots els nivells, tots hi hem de participar, reclamar
els nostres drets, i no només el de l’habitatge, sinó el d’un model de ciutat
fet per a les persones que hi viuen.
Coresponsabilitzar-nos
en el canvi de model de vida, de donar espai al nostre ser en comptes de perdre
la vida darrere el tenir, de deixar de fer veure que no passa res i d’amagar el
cap sota l’ala.
S’ha d’anar cap allà
on ja apunten els moviments socials, les noves generacions, la cultura local,
la sobirania alimentària, l’austeritat, el foment del que és petit, a mesura
humana, la solidaritat de les petites comunitats, la creació de nous models de
treball, la recuperació dels treballs artesanals, de noves formes de
relacionar-nos, el respecte a la terra, la integració de les diferents
capacitats, dels colors i les llengües diferents, tenir cura de la vida i de
les fragilitats que patim tots en un moment o altre de la vida, de la
humanització, en definitiva.
Us haig de dir que a
mi m’afecta el que li passa a l’altre, que a mi em fan mal els ossos després de
tantes males nits al carrer, i espero que mentre hi hagi gent dormint-hi
segueixi adolorida.
