Quarts de cinc de la tarda. Ens trobem un grupet a les escales del Teatre Nacional de Catalunya. Fa un sol radiant que convida a seure, mentre fem petar la xerrada i encenem el darrer cigarret. Algú confessa que a aquesta hora li feia una mica de mandra i un altre que no ha anat mai al teatre i li fa por d'avorrir-se. Entrem i ens asseiem a la fila 14, tot un luxe si tenim en compte el preu de les entrades que, un cop més, ens ha facilitat Apropa Cultura. S'apaguen els llums i comença la funció que, sense cap descans, ens endinsa en els tripijocs amorosos entre criats i senyors del segle XVIII, amb un decorat que ens fa sentir com a casa. En acabar, aplaudim fins que ens fan mal les mans, i tornem a la realitat del carrer, encara il·luminat pel sol. Estem contents. Ens ho hem passat bé, però hi ha alguna cosa més que ens fa sentir millor: la bellesa humanitza.
