El dia a dia del
Centre ens empeny, involucra, embolcalla, ens deixa sense respirar moltes
vegades, i això no sempre és bo. Cal mirar amb perspectiva, llunyana i propera
al mateix temps, del que volem fer i del que fem, de com hauríem de fer-ho i de
com ho fem.
Quan ens banyem,
veiem com s’apropen les ones, com esclaten davant nostre i com ens empenyen,
arrastren, en un batibull de bombolles fins abocar-nos a la sorra de la
platja.
El dia a dia, ha
de tenir pauses, pauses de reflexió, d’anàlisi dels objectius i de com actuem
per aconseguir-los. No n’hi prou amb
“fer”; cal pensar sobre “com ho fem”.
Fer una aturada
en el camí, recomposar el nostres vestits, potser canviar-los, analitzar si
estem avançant amb el sentit de “feina ben feta” o millorable -que per això
sempre hi ha marge-, o si la rutina afebleix la nostra acció voluntària, ens és
necessari i convenient. I com a conseqüència d’aquesta reflexió, veure què hem
de fer per millorar “el que fem”. El col·lectiu de persones que s’apropen al
Centre Heura en demanda d’acollida ho exigeix.
En Quico Manyós,
ponent, es persona que ajuda a reflexionar, que amb els seus plantejaments fa
pensar, que ens proposa una “aturada” en la tasca de voluntariat i ens convida
a analitzar, descobrir el “què potser no fem del tot bé”, veure quins són els
valors positius i quins els negatius, i conseqüentment prenguem si cal, un nou
rumb o rectifiquem amb la voluntat de “millorar”.
La matinal del 11
de novembre, va ser un encert en molts sentits. Convenient.
El primer, l’espai
de “reflexió” esplaiat per en Quico Manyos que va ressonar i implicar als voluntaris
presents. La segona, el “reconeixement” fet als Voluntaris del Centre, en
especial als més veterans, als que han passat pel Centre deixant empremta de la
seva generositat i entrega envers el col·lectiu amb el que treballem. La
tercera, “la convivència” del tot necessària entre els voluntaris veterans, com
els actuals i els recentment incorporats. Som un equip que ha de treballar
unificat en els seus objectius i amb les característiques i personalitats
pròpies de cadascú, i d’això ens és necessari ser-ne conscients i visibles.
I sobretot,
aturar-nos de tant en tant per “pensar”.
Un excel·lent
pels organitzadors, fins el mínim detall, de la matinal.
