EREM

Érem, en néixer,

una petita barca de breu quilla i un sol velam.

Ens feia temorosos el seu balanceig a mesura que hi pujàvem; no érem navegants “fets i drets”, ni tant sols mariners de terra, ens empenyia la il·lusió de navegar en un mar desconegut.

Amb dos rems intentàvem travessar la petita badia que ens acollia, sense atrevir-nos a sortir a mar obert.

Allò era un altre món, ignot, que semblava que ens esperava per engolir-nos.

Amb el pas dels dies abordàvem amb més seguretat la barca, ja no ens torbàvem tant amb el seu balanceig i, gràcies al millor govern de la vela, ens movíem amb més

encert si bé alguna vegada fregàvem amb algun escull. Arriàvem veles quan el mestral ens feia perdre la vertical i teníem por de bolcar. Això sí, sense sortir encara de la badia que ens donava seguretat.

Ens van ensenyar a remar més eficaçment. Vàrem aprendre a distingir la proa de la popa, bavor d’estribord. Vàrem organitzar un equip de comandament i a ocupar, cadascú, els llocs pels que ens sentíem capacitats.

Un dia vàrem pensar que amb dues veles aniríem més despresa i això ens va entusiasmar.

Vàrem canviar la primera barca per un altra de més calat i amb més capacitat. Ja ens atrevíem a fer-hi pujar a més persones vingudes de tot arreu i que confiaven en la nostra petita experiència. Com que no sortíem de la badia i maniobràvem bé l’embarcació, alguns es van convertir en fidels navegants.

Un dia vàrem decidir treure “el nas” més enllà de la badia. El mar estava encalmat i això ens donava confiança. La nostra petita aventura no va anar més enllà del que la prudència ens aconsellava i vàrem decidir seguir navegant dins l’espai que creiem controlar i de tant en tant, “sortir fora” de l’abric de la badia.

Nous mariners es van anar incorporant a la tripulació veterana i ocupant els llocs de la nau en els que ens hi trobaven bé. Feiem torns i això ens permetia sortir a la mar amb més freqüència.

Cada cop navegàvem més i millor i, quan el temps ho permetia, sortíem de la badia endinsant-nos mar enllà per tal de conèixer nous espais marins, cercar altres indrets, platges, ports, gaudir del sol, el blau marí del mar i del seu fons ple de vida.

Poc a poc, la barca es va anar fent petita, ja no hi cabíem tots. Un bon dia ens van oferir disposar d’un altra barca, aquesta més veterana que, abandonada, dormitava a la sorra. La vàrem recomposar,  repintar, enquitranar, canviar el velam, els aparells, l’ensenya, i avui ja són dos les naus que naveguen. Cadascuna amb uns molls on amarrar, aturar-se, però amb un mateix objectiu: fer un servei.

Amb la nova barca, més equipada, ens vàrem atrevir a sortir més tardes a explorar la crida del mar obert. Les nostres pors segueixen doncs el balanceig mai no s’atura, alguns cops ens sacseja molt però sabem arriar veles quan és necessari i desplegar-les quan el vent bufa a favor nostre. Sabem quan tornar al “cau”, a la pau de la badia, on podem comentar la travessa del dia, reflexionar sobre el que ens ha anat bé i el que no i projectar noves expedicions.

Calia fiançar les incursions al mar obert sabent que amb prudència aniríem cada cop més lluny i que, els que confiats s’embarquen amb nosaltres, s’afegiran al nostre objectiu, ens ajudaran a “remar” i que molts, lliurement, amb generositat i entrega, s’oferiran per desplegar el velam fins on calgui.

Ja em tocat alguns ports propers.

Aquella petita barca que va surar en mig de petites ones, tremolosa, indecisa, però que sabia on volia anar sense saber ben bé com fer-ho, segueix navegant. Molts són els mariners que l’han tripulat i ara ho segueixen fent.

Molts són els que hi han pujat per ser acompanyats. Alguns d’ells, després de la travessia, han arribat a bon port i altres han pogut refer la seva solitud, trobar acolliment, recuperar la seva autoestima.

Les dos barques “alcen el vol” repetidament i, quan amarren, segueixen esperant a nous viatgers de la vida. Mentrestant, els tripulants reposen, recuperen forces, endrecen les seves experiències i parlen sobre “com podríem navegar millor”.

És una empresa cada cop més ambiciosa de servei i que ara vol ser, nau de cabotatge, trencar les pors del mar obert, dansar sobre les ones i saber com i quan arribar a l’abric de la badia de sempre.

Hem aprés “coses”. Hem aprés a pensar el que cal fer per redreçar rumbs que ens allunyen del “què volem”. Hi ha gent que ens ajuda a fer-ho.

Aquella barca petita ara és més gran, ha crescut, no tant sols en tripulants sinó també en experiència, voluntat, acolliment dels passatgers. Ara ja sabem què hem de donar al visitant que es mareja per l’onatge.

Ens resta no perdre “les arrels” que ens porten on volem arribar, “estar”, en el moment precís i oportú, atents als canvis del temps, i sobretot no perdre, la voluntat, la decisió, el consell, l’ajuda, l’alegria, el somriure, l’abraçada… a tots els que embarquen en els nostres vaixells.

Seguim volant en somnis sobre l’onatge...

(Un que estima el Centre Heura)