Una tarda de pluja i molta gent atrafegada per la proximitat de les festes de Nadal: compra de regals, celebracions... aquesta realitat visible va fer més palesa encara la realitat invisible de les persones de les quals ahir parlaven els llibres que es van presentar: "Em dic Pep i visc al carrer" i "Con cartones por la calle".
El periodista Albert Om va començar posant damunt la taula una dada punyent que no ens podia deixar indiferents: "Plou i hi ha 800 persones que aquesta nit dormiran al carrer a Barcelona ...".
L'entrevista es va convertir, des del primer moment, en una conversa entre els dos autors —que volien compartir i mostrar la realitat de les persones en situació de sense llar; el públic, que va ser convidat a participar-hi, i el periodista, que sabia ben bé de què es parlava: així els va anar acompanyant en el procés de compartir vivències, reflexions, sempre des d'un respecte profund cap a aquestes persones, tenint cura de les paraules que classifiquen o que neguen drets, conscients tots plegats, com deia, en la seva intervenció, el Rafa—una persona que dorm al carrer— que cadascú és un món i que hi ha moltes realitats en les persones que es troben en aquesta situació. Les metàfores emprades, siguin les cordes trencades d’un violí, o les d’una teranyina, intentaven explicar la situació d’aquestes persones: un trencament profund, una situació de marginació que sovint s’hereta i una injustícia social propiciada per un sistema que genera residus humans que es consideren inútils.
Es va parlar de la necessitat de visibilitzar aquestes persones, de mirar-les, d'entendre què necessiten i què ens demanen, de saber estar al seu costat, d'acompanyar i no salvar, de respectar el seu temps i el seu espai, d'anomenar-les, de reconèixer-les, d’avaluar la qualitat de la relació i no la quantitat de “salvats”, perquè, com va dir la Blanca —la il·lustradora del conte “Em dic Pep…”: "Aquest conte no té un final feliç, però sí real perquè en Pep segueix al carrer però ara té un nom, es reconeix i s’estima, perquè algú l’ha reconegut i l’ha estimat". I a partir d’aquí...
Quina és la utopia? “El 2005 Ningú al carrer!” com reivindica la XAPSLL, però el voluntari no només viu d’utopia sinó de lluita, de sensibilització i de reivindicació. I això és el que pretenen aquests llibres.
