Hi han coses que et fan meditar, coses dites i escrites que “t’arriben”. Us en oferim una. El seu autor: Enric Puig Jofra, SJ. (Full Dominical de la Diòcesi d’Urgell – 12 d’agost 2018)
“UN ALTRE JAÇ AL CARRER”
En un dels arcs exteriors d’una església que deixa un espai entre columnes apareixen, de tant en tant -sovint uns quants dies seguits -, uns cartrons i un matalàs prim plegats, també alguns llençols. Quan la nit s’apropa, desapareixen. Els utilitza per improvisar un llit on dormir un dels molts sense sostre que ho han de fer al carrer. Són molts i sembla que cada dia són més els que, quan arriba la nit, no tenen on anar a dormir i improvisen un precari jaç on poden i els deixen, sigui al peu d’una porta que no s’utilitza, sigui en nun aparador en desús, sigui en el vestíbul d’un banc.
Fa uns dies, un jove coincidí amb la persona que guardava els cartrons i el matalàs a l’arc de l’església. El saludà, s’assegué al seu costat i encetaren una conversa en que l’home, d’uns cinquanta anys li explicà la historia de la seva desgracia i con havia arribat a dormir al carrer després de perdre la feina, l’habitatge, la família i de passar per la beguda, la deixadesa, l’abandonament personal, i la presó…
“Em vaig perdre el respecte a mi mateix, també les raons per viure i el sentit de la vida. Va ser una etapa fosca i molt dura, de desesperació”.L’home li comentà que subsistia, amb moltes dificultats, gràcies a l’ajuda material i psicològica que ofereixen determinades entitats dedicades a l’ajuda a persones que es troben en situacions semblants a la seva, encara que moltes no volen ni acostar-s’hi. Li va agrair molt l’estona de conversa perquè – li digué- “hi ha persones que ens tenen por i ens miren malament perquè fem pudor o temen que els fem alguna malifeta i, també, perquè pensen que estem molt deteriorats i som agressius. És veritat que poden haver tingut alguna mala experiència”.Abans d’acomiadar-se, el noi, li va donar els diners que portava a sobre, que eren ben pocs.
“Anava caminant cap a casa – em comentà el noi – content i alhora interpel·lat: com pot ser que mai hagués pensat que, darrera cada persona que viu al carrer en la indigència, hi ha una historia personal de dolor i soledat? També vaig pregar per l’home que s’havia creuat en el meu camí, pels seus companys i per les entitats i les persones que els acullen i els ofereixen ajuda!”.
“En veritat us ho dic: tot allò que feu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho feu a mi” (Mt 25,40).
El noi va sentir que Déu és a prop de tothom siguin les que siguin les seves creences.
