LA COMPASSIÓ
Posar-te en la pell de l’altre
La compassió no té res a
veure amb la llàstima, perquè no menysté la persona, sinó que la contempla en
totes les seves possibilitats.
Olga Gallardo té 42 anys i en fa 11 que treballa com a educadora al Centre
Heura, una entitat que des de l’any 1999 atén persones en situació de sense
llar, a Barcelona (www.centreheura.org). Ara fa dos anys que n’és la directora,
però encara segueix fent atenció social, perquè està convençuda que, si
s’abandona el contacte amb les persones, l’entitat perd el seu rumb.
¿Què et porta a estudiar
Educació Social?
-
Recordo
haver vist les imatges dels nens de Biafra de molt petita i aleshores ja li
deia a la meva mare que de gran volia anar a ajudar aquells nens. Hi havia un
sentiment d’ajuda, però també de revolta contra la injustícia d’aquella situació;
per això vaig estudiar Educació Social. En acabar, vaig començar a treballar en
diferents àmbits: gent gran, discapacitats, animació, fins que vaig arribar al
Centre Heura. L’Educació social és vocacional; s’adjunta el que et meu
interiorment amb la teva professió.
El primer contacte amb el col·lectiu
de persones en situació de sense llar, com el vius?
-
Abans
havia fet un voluntariat a Sant Joan de Déu amb malalts de sida. Era un grup
molt heterogeni, amb vides molt dures, però, en el moment en què ens trobàvem
tots junts, compartíem alguna cosa. Va ser una experiència de diversitat que em
va agradar molt, i també les connexions que s’establien entre les persones. I
quan vaig veure la possibilitat de treballar a Heura em vaig remuntar a aquesta
experiència: diferents realitats que ens trobàvem en un lloc comú. Al principi
em va sorprendre la normalitat. Si no fos perquè t’explicaven la seva historia,
tenies la sensació queb eres en un centre cívic. Heura és un punt de trobada, i
nosaltres hi som una estona, en un moment de la seva vida. Formem part de
moments…
Hi ha històries de vida que
et deuen afectar…
-
Quan
m’expliquen una historia i veig que la persona està trista, està patint, jo
també pateixo. No es pot separar la part professional de la humana, és impossible;
no pot ser que una persona t’estigui explicant el seu patiment i tu diguis: “A
mi no m’afecta perquè soc una professional”·. Jo també estic patint, i això és
el que em mou. No vol, dir que t’hagis d’endur els, patiments a casa, però en
el moment en què estàs amb la persona hi connectes des del cor, i quan ho fas
des d’aquí és impossible que no emfatitzis. Són persones amb històries
complicades, que viuen situacions que les fan sentir molt soles, ,però si
comparteixes una part del seu dolor ja no els pesa tant. Sempre els dic: “No estàs
sol, estem amb tu, aquí estem tots amb tu, i el que necessites i nosaltres
puguem fer, ho farem per tu”. I sempre intento queb trobem junts una solució de
tot, podem buscar-la conjuntament. No es tracta de dir: “No et preocupis que ja
et passarà”, o “Ja ho arreglarem”. Totes aquestes afirmacions són buides; la
persona ha de sentir que som allà, que quan tingui un problema hi serem i que
intentarem trobar una solució conjunta.
Sentir el que aquella
persona sent és una compassió, no?
-
Sí,
però de vegades la compassió es confon amb la llàstima, i les persones no t’han
de fer mai llàstima. Hi ha situacions que te’n poden fer, però les persones,
mai, perquè una persona és completa, té capacitats i l’únic que necessita són
eines, i nosaltres en aquell moment potser li podem oferir aquestes eines.
Tothom és capaç de redirigir la seva vida, però si et sens sol i no saps on
agafar-se se’t farà més difícil. En la situació de les persones sense llar hi
ha moltes injustícies i hem de fer el possible per canviar-les, però costa,
perquè la gent es mou només que li toquen els seu interessos. S’ha de mirar tot
d’una forma més global, perquè el que et passa a tu també m’afecta a mi.
De vegades costa compadir
quan la persona s’autocompadeix.
-
-Hem d’entendre
també que la persona s’autocompadeix o que no tingui ganes de seguir lluitant,
perquè hi ha moments molt difícils i potser el viatge que ha de fer fins aleshores
l’ha deixat exhausta i no pot continuar. Hem de respectar molt el seu temps i
les seves decisions. Encara que no hi estiguem d’acord; però també hem de ser
generadors d’oportunitats, intentar sempre transmetre a la persona que ella
port fer-ho, que la situació és la que és, però que pot canviar-la si hi posa
de part seva perquè canviï. Que la persona sàpiga que pot reescriure la seva
vida, però que ha d’agafar el llapis i fer-ho ella, i nosaltres li donarem
suport.
Aquest acompanyament crea
vincle.
-
Oh, i
tant! Quan una persona t’explica la seva vida és un acta de generositat, perquè
tu no l’expliques a tothom. Aquella persona s’obre, et deixa entrar i es crea
un vincle, un fil que ens uneix,, perquè hem tingut un moment molt intens hem
compartit moltes coses i hem intentat anar a l’una per millorar una situació.
Això uneix les persones. I si després perds el rastre, no passa res,, perquè no
hem de ser eterns en la vida de la gent, han de fer la seva, i és bonic si un
dia tornen i et diuen: “Passava per aquí i he vingut a saludar” És recíproc.
Conserves encara la il·lusió
del primer dia?
-
Sí.
M`agrada molt i no em canso. Com et poden cansar les persones?. És impossible.
Crec en les persones i en les seves capacitats, mai no penso que algú no se’n
sortirà, i per mi això no és una frase feta d’un llibre d’autoajuda, és una certesa;:
tothom se’n pot sortir, tothom té el seu moment i les circumstàncies favorables
per fer-ho. Igual que per un seguit de circumstàncies van a parar al carrer,
per un seguit de circumstàncies poden sortir-ne. És el mateix procés, però
invertit, en positiu. La gent no va a parar sola al carrer, però volem que se’n
surti sola; és una contradicció.
Hi ha molts professionals en
l’àmbit social que són creients. A tu què et sosté?
-
Les
persones ens fan vibrar. Jo crec -encara que sembli una utopia- que el món pot
millorar. Em sosté saber que he pogut oferir alguna cosa per intentar millorar
la situació de la persona i que alhora això és el granet de sorra que pot
millorar una mica el món. No són grans gestos, però en la quotidianitat crec
que podem fer petits canvis que són importants. Tothom té la capacitat de
millorar alguna cosa del seu entorn, i molta gent vibrant en aquesta freqüència
millora el món.
En què creus?
-
Crec
en la gent. Miro l’altre i veig la persona, no veig els seus problemes. Tots
som iguals, això és el que em mou. Jo també puc estar algun dia al carrer. La
vida pot donar tantes voltes! I per això em pregunto moltes vegades: “Si
estigués en una situació així, què m’agradaria? M’agradaria que em donessin un
copet a l’esquena? M’agradaria que em miressin amb careta de pena? O
m’agradaria que veiessin el meu potencial, que em veiessin a mi per dins?”. És
posar-te en la pell de l’altre; a mi m’agradaria no sentir-me sola i saber que
tinc esperança i possibilitats.
Primavera 2018
